Ars longa, vita brevis

UTOPIA 79

2008-05-14T09:24:00.004+02:00

Un got d'aigua i un ou. Els nens de Nicaragua, durant la Pasqua, seguien aquesta tradició, la d'abocar l'ou fresc dins de l'aigua i deixar-lo reposar al sol per observar, més tard, quines formes havia dibuixat i llegir-hi el seu futur. Però aquest joc s'ha perdut. Després de la revolució sandinista, viscuda entre finals dels '70 i primers dies dels '80, sembla que els nens no tinguin somnis a complir.

El director català Joan López Lloret, ha construït un interessant recorregut a aquells dies de somni i desil·lusió de la lluita sandinista. Per fer-ho, a Utopia 79, ha recorregut a testimonis de catalans que, descontents amb com s'havia dut a terme la transició espanyola, van decidir viatjar a Nicaragua i col·laborar i viure la seva revolució. A banda d'ells, entre qui destaca la figura de Walter Tauber, periodista que treballà com a corresponsal durant aquella època al país, també n'és protagonista el poble nicaragüenc. Gràcies a la col·laboració amb el Institut Nicaragüense de Cine, principal productor de films propagandistes revolucionaris d'aleshores, el film compta amb un extens recull d'imatges que testimonien el període.

Naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Una revolució fa el mateix. Els somnis es conceben, es fan grans, es realitzen... i un dia desapareixen. Mirar enrere, mirar cara a cara a un somni viscut i perdut, no deixa de ser, contradictòriament, esperançador.
Un documental de regust amarg on falta una mica de contextualització.

Al Cine Maldà de Barcelona.

10 anys sense ulls blaus, sense La Veu

2008-05-14T02:01:00.004+02:00

Ens va deixar. Avui fa deu anys. Albert Frank Sinatra, d'origen italià però nascut als EUA, va morir el 14 de maig de 1998 a Los Angeles. El que va fer abans ho sap tothom.
Aquesta no és una entrada per explicar la seva figura. Només és per recordar-la.

Costa triar-ne una, però aquesta és una de les meves preferides.

Intrusos?

2008-05-11T19:28:00.009+02:00

Una realidad incómoda. Aquest és el títol d'un article de Jordi Puntí que em va arribar retallat en un sobre per part d'un tiet orgullós de què la neboda es vulgui dedicar al periodisme cultural. El bon home m'havia observat llegint El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver, la meua tria de Sant Jordi. Va creure, doncs, que l'article de El Periódico seria del meu interès.

Jordi Puntí se situa al 1993 quan Irvine Welsh va ser descobert i elogiat després de publicar Trainspotting. L'escriptor escocès va esdevenir la nova joia de la corona de la literatura del Regne. I com? Doncs, com es llegia a The New Republic, utilitzant "el llenguatge en tots els nivells per contar una història". Era, en la versió en anglès, una barreja de parla oral escocesa i argot juvenil incomprensible per a qui no fos natiu.

El record d'aquells dies va tornar-li a la memòria al columnista amb la discòrdia que el de Sóller ha sembrat. Oliver ha rebut les pitjors crítiques amb retrets com utilitzar "una llengua empobridora, plena de paraules en castellà i amb decisions ortogràfiques discutibles com escriure en minúscula després del punt i seguit", tal com recull Puntí.
I què?

La nostra parla és idèntica a la descrita per llibres i manuals de català estàndard? No tenim una llengua més rica que la recollida en diccionaris? No ens encanta comparar com diem les coses els d'aquí i els d'allà? Que si la fred, el meu mare, les safranòries i trempar s'amanida. Doncs sí, ens encanta.
Joan Miquel Oliver, però, no fa un ús arbitrari de tots aquests recursos lingüístics. Utilitza el seu llenguatge, el mateix de les lletres d'Antònia Font, perquè el seus personatges són reals, no erudits de la llengua. I quan els seus personatges pensen, no ho fan en majúscules, coma i punt i seguit. Pensen a raig, els pensaments comencen i queden tallats, el nostre caos i desordre mental. I Puntí diu: "El novel·lista no té per què donar explicacions a ningú amb la normativa lingüística i, justament perquè crea un món propi, pot decidir amb quins materials farà que aquest món sigui versemblant". I li dono la raó.
Doncs també. També m'encanta aquest món surrealista sostingut amb pinces de versemblança creat per l'Oliver, tan divertit i tràgic que m'impedeix fer-ne una lectura continuada perquè tinc por que se n'acabin les pàgines i perquè vull temps per gaudir de les històries i situacions que s'hi recullen. Que la terra catalana és plena d'artistes llunàtics i interestel·lars que semblen enfumbresse'n de la vida, de la correcció i del tocar de peus a terra acadèmic i que potser ja seria hora de considerar el llunatisme com a qüestió d'orgull nacional i fer del Mestre Portet, Oliver, Riba i Sisa els nostres herois. Però això ja forma part d'una altra croada.

Gracias i desgracias de Internet. Aquest és el títol d'un article de Victoria Combalía que ens va arribar en forma de fotocòpia per part del professor Perceval. El bon home ens havia manat crear un blog de cultura per a l'assignatura i va creure que l'article sobre crítics internàutics sense llicència podria ser del nostre interès.

La professora d'art fa una dura crítica a la capacitat d'emmagatzematge massiu i sense control que ofereix Internet, democratització -l'anomenen alguns- que pren el ceptre als qui fins ara manaven què era art i què no i tenien potestat absoluta per criticar obres d'amiguets o d'enemics. Segons Combalía, a Internet s'uneix "la ignorància amb l'egoisme i aquest amb el mal gust i aquest amb les normes que imposa el poble inculte" que culmina amb el "domini dels simis, és a dir, dels amateurs".
La passada Setmana Santa vaig estar a Màlaga i vaig visitar el Museu Picasso de la ciutat. A pocs metres de nosaltres una nena d'uns cinc anys anava agafada de la mà de la seva mare mirant les "taques" que Picasso havia deixat en aquells llenços. La marreca, que encara és un simi que no ha rebut l'adoctrinament academicista, es va passar tota l'estona dient: "¡Mamá! ¿Qué eh ehto?". I la mamá es va passar tota l'estona responent "Un plato con naranjah, ¿no lo véh?". I no, la nena no ho veia ni ho apreciava i acabava per dir-li a la mare que l'estava enganyant i que s'ho inventava. Totes les dones dels retrats li semblaven horriblement lletges i no entenia què hi feien en un museu.
No tinc res contra Picasso. El trobo un geni tot i que no sé si em penjaria gaires obres seues a casa. Però la situació em va posar de manifest la qüestió important de la perspectiva en la percepció d'una obra. Potser sí que a la nena li cal saber que Picasso va suposar tota una revolució en la Història de l'Art... però ella tenia tot el dret del món a que no li agradés i a avorrir-se. Perquè a dir que ens agrada o no sempre hi som a temps i sempre tindrem raó. Perquè és la nostra, perquè l'art és expressió i l'expressió és intuïtiva, animal. Mai millor dit, fauvista. I els sentiments ferotges no n'haurien d'entendre de gàbies de conceptes mil·limetrats.

Capquadrats de la llengua i de les arts acaben semblant quatre gossos rabiosos enfadats amb els qui entren al seu territori marcat pel pixum. Però el pixum fa pudor i potser ja és hora que hi arribi aire fresc. Haurien d'aprendre'n, de la multiperspectiva picassiana.

Titelles al carrer! (Fira de Teatre de Titelles de Lleida, 1 al 4 de maig)

2008-04-29T14:13:00.010+02:00

Festes, fires i festivals. Aquesta és la manera amb què Lleida acull la primavera. Tot comença amb la Mostra de Cinema Llatinoamericà i acaba amb la Festa Major i el popular Aplec del Caragol. Però enmig de tot plegat és on es troba la proposta que més agrada a la quitxalla: la Fira de Teatre de Titelles de Lleida.

Aquesta mostra va començar l’any 1990 de la mà del Centre de Titelles de Lleida. Ara es troba en la XIX edició, consolidada com la mostra catalana més important.
Cada primer cap de setmana de maig, places, teatres i biblioteques s’omplen de putxinel·lis, marionetes, titelles, petits i grans. Com a avís d’aquesta invasió massiva de ninots i gent, l’eix comercial exhibeix als seus aparadors les titelles que han fet els nens i nenes de la ciutat a les escoles.

Durant els quatre dies que durarà aquest any la mostra –de l’1 al 4 de maig- s’exhibiran obres de companyies catalanes, espanyoles i internacionals. Any rera any, les produccions que s’esperen amb més expectació són l’estrena de l’últim espectacle del Centre de Titelles de Lleida així com les obres del País Basc, destacades per la seva bellesa tant estètica com del relat.

En aquest festeig per a programadors i vianants, però, no només es troben propostes per a nens. Les titelles convencionals es mesclen amb el clown, les projeccions... i atreuen, també, a grans i és que, com al cinema, hi ha obres per a totes les edats... i d’altres que no ho són tant.

A part de fer el badoc pel carrer i asseure’s allà on hi ha un lloc buit o on sembla que començarà un espectacle, els lleidatans i la gent forana que s’acosti a la festa podran gaudir, com cada any, del mercat artesanal de titelles situat davant de la Catedral.

Modigliani i el seu temps

2008-04-18T11:22:00.005+02:00

“El hombre que no es capaz de extraer continuamente de su energía nuevos deseos, e incluso un individuo nuevo, ni de derribar todo lo que ha quedado viejo y podrido para reafirmarse, no es un hombre: es un burgués, un boticario, un cualquiera”.

Amedeo Modigliani, pintor.

Modigliani (Livorno 1984 - París 1920) era un bell jove italià que l'any 1906 va aterrar a París perquè havia sentit a parlar del bullici artístic que allà si hi vivia. Aleshores tenia 21 anys. Pintava des dels 14 i des dels 18 arrossegava una tuberculosi.

S'instal·là al Bateau-Lavoir, una casa d'artistes situada al Montmartre. La butte ("altell" en francès, nom popular del turó del Montmartre) era el centre bohemi i artístic més productiu de la ciutat. La convivència amb artistes com Brâncusi, Derain, Picasso o Rivera va proveir-lo bastament de tècniques, punts de vista, influències. Amb el malagueny descobrien i admiraven les màscares africanes que s'exposaven al Trocadéro. De Cézanne n'aprenia la creació dels volums a través del color i amb Brâncusi polia el seu talent en l'escultura, faceta poc coneguda i curta de Modigliani que va haver de deixar pels problemes respiratoris que li causava la pols.

Modigliani vivia i vivia ràpid. Estava malalt, la seva salut era dèbil. I s'afanyava a perdre-la amb l'alcohol i l'haixix. Però ell n'era conscient: mai deixava res per l'endemà. Els retrats els feia en una o dues sessions i mai els retocava. No obstant, els qui van ser els protagonistes dels seus llenços afirmaven que semblava que els hagués despullat l'ànima.

Modigliani era també un casanova. La seva bellesa i el seu savoir faire -quan no es veia ennuvolat per l'usual baf d'embriaguesa- seduïa a totes les dones. Però les seves relacions van ser tan tenebroses com els ambients on es movia. Beatrice Hastings va ser una de les companyes que més li durà però no fou la última. Jeanne Hébuterne, una jove estudiant de 18 anys que havia posat pel seu amic Foujita, va ser qui el va acompanyar fins que va morir. Modi, tal com l'anomenaven els seus amics, havia demanat permís al govern francès per contraure matrimoni amb la jove. El permís, però, no va arribar a temps: poc després que el demanés Amedeo moria a París a causa de l'empitjorament del seu estat de salut. En morir, l'any 1920, no només va deixar la seva obra artística com a llegat: de la unió amb Hébuterne en nasqué, pocs mesos abans de la mort del pintor, la petita Jeanne Modigliani. La nena pràcticament no va conèixer el seu pare. Ni tampoc a la seva mare: Hébuterne va suicidar-se dos dies més tard del traspàs d'Amedeo.

Amedeo Modigliani
Nu recolzat, 1917
Staatsgalerie Stuttgart

A "Modigliani y su tiempo", retrospectiva del pintor emplaçada al Museu Thyssen-Bornemisza i a la Sala d'Exposicions Caja Madrid de Madrid, li queda un mes de vida. La doble exposició recull una extensa mostra del seu treball així com obres dels seus mestres i amics.

La qualificació? Un 10 sobre 10, un 100 sobre 100. Un EXCEL·LENT amb majúscules, immens i enorme. Els seus quadres i escultures, sublims. Les explicacions són justes i entenedores, les obres que acompanyen a les de Modigliani són excepcionalment adequades per il·lustrar les influències, les corrents parisenques de principi de segle passat. És un trencaclosques de bells colors, d'ulls ametllats, colls torts, galtes dolçament ruboritzades i blaus grisosos que encaixen a la perfecció, que commouen, que colpeixen per freds i per pintats amb desmesurada passió.

Poder observar el traç de les seves pinzellades és un dels moments més feliços de la meva vida, comparable a ser als peus de la Niké de Samotracia o que la lluentor dels quadres de Klimt -al costat d'obres de Schiele, Moser i Kokoschka- dibuixi taques clares a la teva cara i a la teva roba. Una de les millors exposicions que servidora a vist mai. Servidora que porta temps empaitant Modigliani per Europa, sense massa èxit fins el passat més de març.

Resos per compartir una barca. O ser marit i muller.

2008-04-02T11:32:00.005+02:00

Mil años de oración (A thousand years of good prayers) és la història amb què Wayne Wang va guanyar la Concha d'Or a la Millor Pel·lícula en la passada edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià. El film arriba aquest divendres als cinemes.

El Sr.Shi (Henry O) arriba a EUA. Visita la seva filla, Yilan (Feihong Yu), que fa 12 anys que va marxar de Xina. Lluny de la idea de vida que aquest pare desitja per la jove, ella s'acaba de divorciar. Shi no entén res: ni perquè la seva filla ha perdut el marit, de què li has servit l'educació xinesa que ha rebut, per què no és feliç al país on els somnis es fan realitat... ni per què ell no ha estat bon pare. Davant de l'allau de preguntes i el control que aquest intenta exercir el jubilat sobre la filla madura i adulta, Yilan només fa una cosa: ésser esquiva. El pare suposa una nosa però, tard o d'hora, els motius del divorci de la filla i les impressions de tots dos, acabaran sortint a la llum. Cal, com diu la dita xinesa que inspira el nom de la pel·lícula, molt camí per arribar a la confiança, per a que dos punts es toquin.

Tot i que soni a tòpic, als xinesos els costa dir el què senten. Potser es per això que l'acció de la cinta es concentra en els últims cinc minuts d'una hora i mitja de projecció. Però no hi fa res: la resta del relat és un entendridor recull dels moments que Shi viu a Amèrica, alguns d'ells, molt divertits.

Wang recollint el guardó i el tràiler, en alemany:

A partir del divendres 4 d'abril. Als Verdi.

En cualquier otra parte, d'Àlex Mañas

2008-04-02T10:57:00.003+02:00

Aquest cop només puc començar l'entrada demanant perdó per no haver fet la recomanació just haver arribat a casa des del Versus. I és que, l'obra s'ho mereix i queden ben pocs dies per gaudir-la.

En cualquier otra parte. Aquest és el títol que porta l'obra d'Àlex Mañas representada al Versus Teatre. Una història de la crueltat, de l'entrada al sistema, del sistema. De la mà d'Horacio (Roger Coma) i Felipe (David Selvas), dos pseudopolicies, controladors de l'ordre i de l'estabilitat de la societat en la que creuen. Nit rere nit, són els encarregats de vetllar les urbanitzacions dels rics i de depurar, un cop els arriba l'ordre, a aquells que consideren escòria. A sang freda.

Són cults, divaguen sobre el sentiment d'identificació, sobre la societat a protegir, sobre l'amenaça -diuen- que representen els immigrants. Divaguen a dues veus: la fosca i ferma de Felipe, el policia dolent, i la ingènua d'Horacio, insegur fins a la medul·la. Amb tot, les dues veus transmeten el mateix: la por de perdre, la por de no ser prou i perdre tota la riquesa i l'estabilitat establerta amb l'arribada de nouvinguts d'altres països. Una mostra més d'allò que veiem sovint: els límits morals i ètics que "s'obliden" per entrar dins del sistema tot i no creure en ell. O si més no, dubtar-ne.

A banda d'un text amè i que, sota l'aparença de senzillesa i simplicitat amaga un rerefons molt profund, el més lloable és la gran feina d'interpretació dels actors -i mira que, en un pricipi, parlant en castellà, costa creure-te'ls. Els personatges són perfectes, rodons, contrapesos mutus que avancen desfilassant idees, sensacions, emocions. Un treball actoral amb una execució impecable. Mèrit que no només recau en els dos personatges masculins: el paper de Julia Hatlama representat per Carmela Poch no deixa de ser colpidor. La tensió del seu cos, la seva veu entretallada, les seves llàgrimes... remouen l'estòmac i la consciència de tots els espectadors.

En cualquier otra parte, Premi de Teatre 2006 de SGAE, acaba les seves funcions el proper dia 6 d'abril.

Babelia - Alfaguara, Alfaguara - Babelia. Paper - digital, digital - paper.

2008-03-17T22:39:00.008+01:00

L’autobombo. Aquesta és la manera més barata d’omplir, setmanalment, un suplement cultural. A part de ser relativament fàcil perquè casi no cal moure’s de la cadira per tenir la materia prima, és d’allò més rentable: recomanes les publicacions de l’editorial del teu mateix grup i, els lectors, a més de comprar-te el diari, ara et compren llibres. Aquest és el cas d’El País que en el seu suplement Babelia no fa massa més que fer ressenyes, recomanacions i entrevistes sobre els llibres publicats per Alfaguara, també del Grup Prisa. Potser no és tot el que fa però és clar que defèn a mort els “intocables” d’Alfaguara. L’any 2004, el crític Ignacio Echevarría, que feia 14 anys que participava a Babelia, va escriure una crítica negativa sobre El hijo de acordeonista de Bernardo Atxaga. El llibre era un dels plats forts que llençava al mercat aquella tardor Alfaguara. Des d’aleshores, Echevarría va deixar de ser publicat a Babelia tot i enviar-hi articles.

Tot i pretendre ser un suplement cultural no solament literari, la sensació que dóna Babelia en la versió impresa és “llibres, llibres i més llibres”. No succeeix el mateix quan es visita la versió web: els continguts són més variats, es renoven, són un ventall ampli d’articles culturals. Fotografia, cinema, exposicions, disseny... S’intercalen amb les peces sobre literatura que tanta rellevància reben en la composició sobre paper. Potser és que entenen que no només els llibres són el que el públic entén com a cultura i que, si no li ofereix aquesta informació Babelia, ho buscarà en un altre web. No succeeix el mateix un cop compres el diari: si no trobes el què hi busques, no en compraràs un altre.

La riquesa en continguts que suposa l’espai digital però, es veu deslluïda per allò què gaudeix el paper: el disseny. La presentació acurada es perd en uns texts amorfs, feixucs, carregosos i plans que avorreixen profundament al lector. Si ja costa prou llegir en una pantalla que mai s’acaba, on hi ha anuncis de coloraines que canvien constantment... Més succeeix si no es té en compte l’estètica. Tot aquella intenció posada en els continguts s’esfuma perquè no hi ha qui resisteixi navegar pel seu insípid menú i per les seves grises pàgines.

Free entrance

2008-03-11T21:38:00.014+01:00

"Algú es dedica a penjar quadres pels carrers del centre de Sabadell". Usualment, tal com les normes de redacció periodística indiquen, aquest no seria un titular apropiat ja que l'"algú" desmereix tota atenció mediàtica per marginal i poca cosa. Però aquest article hi posa l'èmfasi, en l'algú o en la seva feina.

Algú es dedica a penjar quadres pels carrers del centre de Sabadell, sí. No els firma. Al vespre no hi són, de bon matí, sí. I per què? Qui ho sap. Però aquest cas no és únic. Hi ha molts artistes que treuen les seves obres al carrer i que ho converteixen, segons algunes opinions, en un "art de masses".

Les figures de les Rambles, els polèmics grafits de Banksy... en són dos dels exponents més coneguts mundialment. Les primeres entretenen els passejants i han dotat el vial de Barcelona d'un caràcter únic i que atreu a miliers de persones. És art? Bé, té l'aspecte d'un espectacle, si més no. Però potser el seu encant es perd amb la finalitat més o menys comercial de la seva presència.
Banksy no deixa de ser menys contradictori. El grafiter de Bristol, que ha pintat a plantilla parets de mig món amb les seves mordaces crítiques al sistema capitalista, no deixa indeferent al públic general quan ven les seves obres a Sotheby's per 102.000 lliures (uns 160.000€, uns 25 milions de pessetes).

Si cotitza és artista i, per tant, fa art? No, aquesta és la idea que es vol vendre des de les elits: si pagues entrada, té qualitat, és cultura. Si no es paga és perquè no val la pena. Però no, aquesta lògica capitalista no pot ser que resumeixi l'art.
L'art és expressió i , tot i que pot tenir una finalitat lucrativa, la seva intenció s'inicia ben lluny d'aquest propòsit. Banksy porta la denuncia gràfica al carrer i l'anònim sabadellenc sembla voler decorar les parets de la ciutat per convertir-la en una galeria pública d'art. La voluntat del segon sembla ser només estètica -també havia penjat obres de crítica social però ja han estat retirades-però, qui negarà que aquesta manera d'exposar la seva obra no deixa de ser una crítica a la cultura d'elit de fer-cua-i-pagar-entrada? Els seus quadres no criden amb ràbia que no s'hauria de posar preu per accedir a l'art?

Els quadres de l'anònim sabadellenc es poden veure fins que els despengin pels carrers de la ciutat vallesana. Al carrer de les Paus i a la plaça del Gas. Free entrance, baby (perquè, si al final no és art, et queda el consol que no t'hi has deixat diners per veure-ho i per viure-ho).

"Lo nuestro va a ser maravilloso o no va a ser" ("Lo mejor de mí", Roser Aguilar)

2008-03-05T01:31:00.004+01:00

Pot semblar que la paraula està de moda: "intimista", però és així com pot definir-se l'òpera prima de la catalana Roser Aguilar, "Lo mejor de mí". Tal i com va explicar la directora en la xerrada de la preestrena als cinemes Renoir Floridablanca de Barcelona acompanyada dels protagonistes i del director de fotografia, Isaac Vila, Aguilar pretenia explicar una història d'amor, de pèrdua de la innocència. El fil que articula tot això és la història de Raquel (Marian Alvárez), una jove entossudida en què la seva relació de parella sigui extraordinària, perfecta, com en un conte de fades. Amb aquest propòsit demana al seu noi, Tomás (Juan Sanz), d'anar a viure junts. Poc després de traslladar-se, Tomàs cau greument malalt i ha de ser hospitalitzat. En aquest punt, Raquel cerca la manera d'ajudar a sortir el seu estimat de la malaltia. Ara li cal decidir què és capaç de fer per amor. Aquest enfrontament a la realitat canviarà el punt de vista de Raquel irremeiablement.

Tal com expressava l'actor Juan Sanz (Tomás), la pel·lícula no mostra: suggereix. Una pel·lícula amb poc text on tot es deixa entendre a partir de les mirades dels protagonistes, només efectiu si les interpretacions d'aquestos són rodones. I ho són. Marian Álvarez va rebre el Lleopard a la Millor Actriu de Locarno i durant la nit de dimarts no va deixar de rebre elogis dels assistents a la sala.

La pel·lícula, a més, compta amb la participació d'artistes com Lluís Homar, Carmen Machi i Marieta Orozco. Les seves intervencions, però, són minses i és que, en la cerca de la senzillesa, Aguilar va decidir suprimir les subtrames de personatges secundaris per ratificar la força de la trama principal. Amb tot, es preveu que aquestes escenes eliminades apareguin en un futur com a extres en el DVD de la pel·lícula.

A banda de les magnífiques interpretacions, és també remarcable la fresca visualitat amb què està construït el film. Un rodatge poc convencional -per tal de donar llibertat de moviment als actors van enregistrar-se moltes escenes sense trípode perquè la càmera els pogués seguir- i un muntatge arriscat aporten una nova alenada d'aire a la pantalla i és que la forma, en aquesta pel·lícula, té més importància que el contingut textual que molts cops és substituït per metàfores visuals.

A més de ser la primera pel·lícula de Roser Aguilar, aquest és el primer llarg d'Escándalo Films, productora de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals a Catalunya (ESCAC) dins de la plataforma, impulsada per aquesta Escola, Òpera Prima que intenta donar la primera oportunitat als exalumnes de l'ESCAC.

"Lo mejor de mí" s'estrena el proper divendres 7 de març. Sumament encantadora, senzilla i reflexiva.

"El dia del profeta" de Joan Brossa (TNC)

2008-03-02T14:46:00.011+01:00

"Cada vegada que m'acosto al teatre de Joan Brossa tinc la sensació de conèixer millor el teatre", diu Rosa Novell, directora de El dia del profeta, al programa de l'obra. Quin és aquest "teatre" al que es refereix Novell? Del cert, no ho sé, però l'Obra en tres actes i una apoteosi -subtítol que porta aquest escènic de Brossa- em semblava, a mesura que avançava, un carrousel de les fotografies de teatre que feia el meu pare fa vint anys.

L'obra, que ha estat programada a la Sala Petita del TNC en motiu del desè aniversari de la mort de l'autor, és un trencaclosques d'escenes que se succeeixen sense gaire solta ni volta, seguint l'estil brossià de l'absurd i el surrealisme. El seu estil no exclou, però, el compromís social: El dia del profeta es converteix dins del context franquista en una oda a la llibertat explicada a partir de tres lampistes, guàrdies civils amb caps de capgròs, un pianista i una cantant d'òpera i un grup d'actors acompanyats pel mateix Brossa i és que aquest va "escriure's" a sí mateix en crear el personatge d'un autor de teatre que corregeix als qui actuen si és que li canvien alguna coma del guió.

En resum, la peça és un bon recull d'una moralitat i d'unes problemàtiques que ens semblen llunyanes però que ens envolten cada dia. El què diran, si l'Església remena o no cireres dins l'Estat, el paper dels intel·lectuals... L'actualitat de les situacions atorga a Brossa el valor afegit de la transcendència dels seus mots que tenen sentit més enllà del paper escrit.
Destaquen, per sobre de la resta, els papers interpretats per Rosa Renom. Aquesta reconeguda actriu catalana converteix els textos del poeta en pura frescor... qualitat que manca en alguna de les escenes i és que, si alguna cosa pot dir-se de dolent de l'obra, és que el ritme d'alguns passatges resulta inconvenientment baix.

El dia del profeta de Joan Brossa estarà a la Sala Petita del TNC fins el proper 9 de març (Compte! Les funcions del dijous s'han suspès!).

Distorsions de la realitat (“Reflexos” d’Albert Casanovas Blay, Betu)

2008-02-27T23:09:00.005+01:00

Pot semblar que, d’entrada, la voluntat d’un fotògraf és immortalitzar la realitat, reproduir-la. Pot semblar paradoxal que un home, dedicat a la fotografia, en comptes de reproduir aquesta realitat, busqués en ella la distorsió natural que la confon, que la mescla, que la dissol.

Reflexos és l’exposició de fotografies que Albert Casanovas Blay, Betu, feia als jocs de llum damunt l’aigua, a un mosaic canviant i irrepetible on els colors es combinen imprevisible i sorprenentment davant de l’objectiu. Betu, que havia treballat com a fotògraf per a nombroses entitats, és homenatjat amb aquesta mostra pels seus excompanys del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona després de la seva mort el passat mes de setembre.

En els seus anys de carrera, l’Home dels barrets –sobrenom que es va guanyar amb la pila que en tenia–, ha deixat una basta col·lecció d’imatges. Les que composen aquesta mostra resulten un estímul important per al públic que intenta trobar, incessantment, la relació dels colors i les formes que s’insinuen entre onades i la realitat. I és que és curiós veure com la pròpia realitat es manipula sense cap ajuda de cap periodista.

Reflexos es pot visitar fins el 17 d'abril al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (Bon Pastor, 5), de dilluns a divendres, de 9 a 19h. L’entrada és gratuïta.

OOO i ^^: mecenatge políticocultural?

2008-02-27T11:43:00.010+01:00

Si la Madonna es vesteix de cowgirl el món sencer la imita i es compra botes punxegudes. Si el Beckham es posa brillants a les orelles, tots els homes se les foraden per posar-se'n ells també. Si els famosos ens dicten les modes, per què no ens haurien de dictar el vot?

Les capelletes, les influències, les simpaties... han estat sempre presents. El seu efecte en la societat, però, queda ampliat per l'altaveu de la societat de masses. La identificació de milers de persones amb un sol artista és un recurs fàcil i barat a utilitzar en una campanya electoral o en qualsevol altra causa (vegi's actes benèfics).

Però no, no en tenim prou en què la Lucrecia canti en els nostres mítings. Ara també volem que creïn un producte per a la nostra campanya, per al nostre suport. Aquesta estratègia electoral es pot veure tan a EUA com a Espanya amb el Yes, we can de Will.i.am (dins de la campanya Obama vOte hOpe) i el Defender la Alegría del PAZ (Plataforma de Apoyo a Zapatero, que ha popularitzat el símbol ^^). Ambdós vídeos esperen que la participació de cares conegudes convenci al públic que els és admirador que aquella formació política és la millor. Argument persuasiu? Zero, o com a mínim d'escassa qualitat. Abans els poderosos eren els mecenes dels artistes. Ara són aquests els que els donen la posició de poder?

Altra cosa succeeix quan un partit utilitza una cançó d'un artista sense la seva autorització. No és el primer cop que passa. L'últim li ha tocat al cantant Manu Chao: segons explica en un comunicat al seu web, el cantant pensa denunciar el PP per incloure la seva cançó "La trampa" en un vídeo electoral del PP d'Astúries. Chao no està només en desacord de l'ús de la cançó per la manca d'autorització sinó per la tergiversació que se n'ha fet el missatge. El compositor és una icona musical del moviment antiglobalització, gens afecte al ideari dels populars, motiu pel qual no entén perquè s'ha triat part de la seva obra per il·lustrar el vídeo.

Comunicat de Manu Chao publicat al seu web el dia 2 de març de 2008

Fue una muy desagradable sorpresa el descubrir hace un par de días que el Partido Popular utilizó de manera totalmente ilegal y sin ningun permiso previo la cancion La Trampa, escrita por mí e interpretada en buena amistad con Tonino Carotone.Con el agravante de hacerlo para un vídeo partidista, electoralista y denigrante para terceros.Es de notoriedad pública que no tengo ninguna simpatía por el Partido Popular. Tampoco ellos nunca se cortaron en respaldar varias criticas a mi forma de ser o a mi trabajo. Entonces, lo que yo trato ahora de entender es porque el Partido Popular se toma la licencia divina de utilizar la obra de gente que no le gusta. Y desde luego, por qué en su gran cruzada por una "normalidad" rancia, absurda e incomprensible, el Partido Popular se permite utilizar la música e interpretación de artistas que nunca se definieron como normales. ¿Será que artistas "normales" según los criterios del PP no existen? Puede ser que sí, puede ser que no; no lo sé ni me importa, porque al fin y al cabo todo acabaría en un debate estéril y sin futuro. Pero hoy en concreto estoy bien seguro de que esa persona idealizada e irreal que ellos sueñan no soy yo. Y ya que estamos, desde estas líneas hago un llamamiento a que vayamos tod@s a votar el domingo por cualquier partido que no sea el Partido Popular y evitar así lo peor que nos pueda pasar a tod@s estos próximos cinco años.

Siempre atento y feliz día (...dentro de lo que cabe...),
Manu Chao

Fragment del vídeo del PP que inclou "La trampa" de Manu Chao

"Mor i seràs lliure" o de jugar de camí a l'escola (Buda explotó por vergüenza)

2008-02-27T00:04:00.006+01:00

Baktai (Nikbakht Noruz) té 6 anys i una il·lusió gegant d'anar a l'escola per aprendre a llegir i conèixer contes divertits. És el seu somni però a l'Afganistan és difícil que els somnis es converteixin en realitat, sobretot quan no tens llibreta, ni llapis, ningú et compra els ous i no pots trobar l'escola perquè ets incapaç de seguir el camí que et marca el sol perquè t'enlluerna... I perquè el terra està ple de mines antipersona, els talibans van destruir fa poc la imatge de Buda que tenies com a veïna i la brega entre aquests i els americans és el pa de cada dia i el que alimenta, fins i tot, l'imaginari dels nens que juguen de camí cap a l'escola.

Buda explotó por vergüenza (Buda as sharm foru rikht) és la pel·lícula iraniana d'Hana Makhmalbaf -de només 19 anys- que explica, amb comicitat, el drama de la vida de la població afganesa. Els ulls de la petita, que no distingeix ente el joc i la vida i no sap valorar la gravetat de les situacions, són el particular prisma des que l'espectador observa aquest món complex i tens. La dolçor, tendresa i ingenuïtat de la protagonista contrasta amb la crueltat del món adult que els petits imiten incessantment. La senzillesa del relat amaga la troca ben embolicada sobre la que es basteix la trama que arrenca rialles i plors al cor tan si explota una bomba o si un quadern és esqueixat. L'estètica documental, els plans tancats... aproximen a l'espectador a aquesta ficció tan realista i plena de sentiment.

Als cinemes Verdi de Barcelona a partir del 29 de febrer.

Da capo al fine

2008-02-22T11:25:00.004+01:00

L’engranatge. Del principi a la fi. Processos, procediments, instruccions. De pe a pa. Al cap i a la fi, burocràcia que alenteix, regula, garanteix, oficialitza voluntats. Això que ens sona tan proper no és un problema nou.

Cort d’Heian (794-1185 d.C.), Japó. Fujiwara To Korechika es lleva un dia amb el propòsit d’acabar amb la tendència dels nobles de tercer rang de dur un pentinat que no els corresponia. Amb aquest propòsit, escriu una carta al consell d’estat reclamant les mesures necessàries per tallar la situació. Així es posa en marxa l’engranatge imprescindible per donar validesa a la proposta i proclamar-se l’edicte prohibitiu d’aquest pentinat per aquest col·lectiu... dos anys més tard que el dia en què Fujiwara To Korechika es lleva amb el propòsit d’acabar amb la tendència dels nobles de tercer rang de dur un pentinat que no els corresponia. Ara, dos anys més tard, les coses han canviat i l’edicte que estipula el nou pentinat ha quedat desactualitzat i Fujiwara redactarà una carta per a que es corregeixi l’error.

Aquesta historieta, corresponent a una civilització on la cultura era utilitzada com a instrument per a la distinció, posa de manifest i ridiculitza la ineficàcia d’uns processos lents i desenvolupats amb poca previsió de futur que podem il·lustrar tant amb l’obsolescència de les infrastructures públiques com amb el disseny dels plans d’estudis universitaris. Quan això passa –i passa molt sovint perquè els encarregats d’orquestrar tota la pesca pocs cops es posen en el lloc de per a qui l’orquestren i miren més enllà dels seus nassos– tot ha de tornar a començar. Da capo al fine.

Despietat humana (En un mundo libre..., Ken Loach)

2008-02-21T02:43:00.005+01:00

El proper divendres s’estrena als nostres cinemes En un mundo libre... (It's a free world...), la última pel·lícula del director Ken Loach. Aquest cineasta ens acosta, un cop més, una història de temàtica social -aquest cop basada en l’explotació laboral dels immigrants al primer món- en què les paraules “lluita” i “llibertat” es converteixen en els estendards del seu discurs.

Angie (Kierston Wareing), una mare soltera de 33 anys, decideix, amb l’ajuda de la seva amiga Rose (Juliet Ellis), muntar la seva pròpia empresa de contractació temporal d’immigrants. Amb la seva experiència, el seu savoir faire i una moto, en poc temps subministren treballadors a un bon grapat d’empreses. Això sí, sense cap tipus de llicència ni regulació estatal més enllà dels permisos de residència dels seus empleats.

Angie no és la millor mare que podria tenir Jamie però l’afany de la mare per a que no falti de res al nen és un motor extraordinari per a la nova empresària que, aviat, es començarà a veure envaïda per una despietat d’acció paradoxalment humana i plena de bona fe, nascuda i morta de l’empatia.

Estafes, agressions, desil·lusions... són el carburant per als 90 minuts d’aquest film realista i –per tant– angoixant que no deixa cap bri de temps per al descans i la tranquil·litat de l’espectador. Aquest reflexiona sobre ètica i desigualtats mentre comparteix patiment amb la situació cada cop més enrevessada en què es troba Angie en aquest món lliure i salvatge on les normes existents semblen ser-hi per ser transgredides.

Al cap i a la fi, una pel·lícula amb un missatge dur però necessari de ser escoltat. Un missatge dur perquè reflecteix la vida real.

Ken Loach a IMdB
It's a Free World... a IMdB